sense treva

Un sofà, una bandera blaugrana i una Senyera. I dos homes davant les 500 persones que abarrotaven la sala Ricard Vinyes del nou edifici de la Llotja de Lleida. Un acte de campanya de Sandro Rosell un dimecres de maig.

El periodista andorrà Xavi Mujal condueix i inicia. Amb senzillesa, amb normalitat. Sense americana, camisa per dins i texans. Vídeo de la candidatura de deu minuts mil·limetrat al detall. Fins i tot quan un dels que hi intervenen parla del mal estat dels lavabos del Camp Nou. La pilota no entra per atzar que deia aquell. Les afirmacions i propostes del vídeo tampoc.

Fàcil. La campanya de Sandro Rosell fa fàcil entendre això de les eleccions al Barça. De lo micro -lavabos- a la gestió patrimonial i els números. Cinc anys preparant el terreny. Teixint xarxa en silenci. No és senzill resistir a la temptació del micròfon durant un lustre.

Un home que als seus 46 anys podria estar al consell d’administració d’una multinacional s’hauria pogut quedar a jugar a la botifarra com un més en acabar l’acte a la capital de la Terra Ferma. Que m’expliquin d’on han tret això de nen pijo que li adjudiquen alguns. Potser és un actor professional. Però la veritat és que no li ha semblat als milers de barcelonins que se l’han trobat fent footing molts vespres per la Diagonal sense escorta ni res que se li assembli. Ni al portaveu de la CUP a Lleida, Ramon Usall, ni a l’alcalde Àngel Ros els hi deu semblar un paio estirat. Tots dos, oposats ideològicament, al costat de Sandro Rosell incondicionalment. Poca broma amb algú que aconsegueix unir dues persones que a diari estan a 180 graus ideològics una de l’altra.

Comença l’espectacle. Res de xapes insuportables. Després de la intro de dos minuts i el vídeo de deu àgil, tothom qui vulgui a seure al sofà i parlar i preguntar al candidat Rosell. Fill adoptiu d’Àger per si algú no ho recorda. Que quan surt el nom de El Tarròs recorda automàticament al públic quin president màrtir hi va néixer. Detalls de qualitat.

Què hi ha més proper que un sofà? Què hi ha més proper que el menjador de la llar?

La campanya de Sandro Rosell és un back to basics. Menys fum. Tornar als orígens, tornar amb la gent. Twitter sí. Conversa cara a cara, més i millor. Escoltar primer, respondre després. Tan senzill i tan oblidat. És la proximitat la que guanya.

Compartir

Converses creuades, com no, sobre el tema. Un bon coneixedor de la política catalana i amb certa entrada en la família Laportista reflexionava: ‘si Salvador Sostres va demanar-li obertament en el seu bloc ja fa mesos a Joan Laporta que no es presentés a les eleccions, tu creus que ho farà?’ I el meu conegut reblava ‘realment penses que si Laporta pot fer un mínim mal electoral a Convergència, l’entorn que l’envolta amb gent com el mateix Sostres, Joan Oliver, el Sala-i-Martín no intentaran dissuadir-lo per tal que no dificulti una victòria àmplia d’Artur Mas?’.

Aquest mateix individu assegurava que si a Laporta li entra vertigen de veure’s al Parlament en una cadira testimonial enlloc de poder remenar les cireres en organismes europeus de futbol -per citar un exemple a l’atzar- i no es presenta, Puigcercós automàticament puja dos escons. I per què, va preguntar-li servidor. ‘Perquè hi ha una franja de potencial electorat laportista que no llegeix cada dia blocs i mil diaris electrònics i que és independentista sa i no tòxic que pot plantejar-se triar l’opció menys dolenta si Puigcercós recupera la credibilitat sobiranista arran de les seves accions d’aquests mesos més que no promeses electorals’. Ah.

‘Dels 13-14 en què està instal·lat ara el de Ripoll podria passar a 16 o 17’, sentenciava l’analista. ‘I això què canvia?’, preguntava ignorant un humil servidor. ‘Que Puigcercós ha de passar com sigui per davant del Partit Popular en nombre d’escons. Aquí està la clau. Artur Mas ho tindrà molt més difícil per justificar segons quins pactes puntuals amb Alícia Sànchez Camacho. Per començar una investidura low cost amb els que van presentar el recurs contra l’Estatut. Si Esquerra és la tercera força, com podrà l’Artur justificar que se’n va amb els espanyolistes que són la quarta si els independentistes li poden oferir acords puntuals en temes de país?’

‘Així que Puigcercós no està mort com diuen els que escriuen als diaris?’ vaig requerir. ‘Ben al contrari, pot tenir la clau d’un sottogoverno amb els pactes puntuals amb els convergents i arribar a acords en temes estratègics en què estan d’acord amb Artur Mas com en la posada al dia dels mitjans de comunicació públics, el concert econòmic o aprimar de funcionaris (de ventanilla no pas treure mestres ni Mossos) l’administració’. Ai coi, quines coses.

SANT JORDI DE CAMPANYA. Altres converses creuades interessants de les darreres setmanes, bona part d’elles a propòsit dels llibres polítics d’aquest Sant Jordi. El de Montilla tothom el valorava com una mica fluix. El de Pilar Rahola que buscava -i ho aconsegueix- humanitzar Artur Mas. Fins i tot Duran Lleida reconeix que quan va patir el càncer i va caure en depressió va tenir en Artur Mas un dels seus màxims suports. Rahola no para i està en forma: en 10-15 anys ha passat de ser tertuliana a la COPE a Madrid jugant a fer de folklòrica útil del PP en contra del PSOE de Felipe, a tornar a Catalunya i flirtejar amb el PSC després del pas per l’Ajuntament a estar cada matí a la televisió pública impartint catecisme i moralitat ètica tot i que ningú no sap què cobra de diner públic per comentar la jugada a la televisió nacional de Catalunya. I ara, biògrafa oficial del que avui té la pole -i no més que la pole- a la graella de sortida de la cursa cap a Palau.

La Constitució catalana de Reagrupament encartada en El Punt i l’Avui per Sant Jordi. Un impacte fort i ben buscat a nivell de distribució massiva entre públic potencial. Per cert que al web de Reagrupament, abans de totes les crisi del moviment-associació-partit o el que sigui, publicaven les despeses de cada acte públic que celebraven. Era exemplaritzant per a la resta de partits: lloguer de la sala, cost dels cartells etcètera i recaptació després de passar el platet entre els feligresos assistents. Bona pràctica. En aquesta ocasió, però, no he sabut trobar la indicació de què ha costat encartar més de 70.000 constitucions catalanes en premsa el dia de Sant Jordi. I cap periodista no haurà caigut en preguntar-ho? Molta mandra o és que Reagrupament ja no és tan noticiable des que no és un corrent intern a Esquerra i assegura voler presentar-se a les eleccions?

A Esquerra, tot i portar set anys pilotant l’àrea de comunicació del Govern, consideren que la seva versió dels fets no surt explicada als grans mitjans com els hi agradaria. És per això que Ignasi Llorente i Sergi Sol, dos dels principals creadors de l’storytelling dels de Calàbria 166, han publicat dos llibres de guerrilla. Llorente amb els argumentaris del partit endreçats cronològicament i Sol denunciant el que al carrer se’n diu les hòsties que els uns i els altres i els de més enllà han dedicat en premsa, ràdio i televisió al partit que s’ha situat al mig dels dos que sempre han manat a tot arreu.

Tot i l’encert d’aquests llibres com a gasolina emocional i racional pels militants d’Esquerra i entorn proper, o prenen exemple de Reagrupament -per un cop- i en fan una distribució massiva entre els seus militants o les dues publicacions de poc serviran i quedaran emmagatzemades als baixos de la seu dels republicans o passaran a millor vida amb la trituradora de paper de l’editorial. Un llibre en edició de butxaca a l’editor no passa dels dos eurets. A 8.000 militants són 16.000 euros.

Seguirem conversant.

Compartir

Si hi havia algú professional en això de la política, amb permís de Duran Lleida, aquest era Eduardo Zaplana. El que va ser alcalde de Benidorm, President de la Generalitat Valenciana, ministre d’Aznar i portaveu parlamentari del PP la passada legislatura sortia sempre a donar la cara. Ràpid. En contrast amb Mariano Rajoy que especula per veure fins on pot mil·limetrar allò que haurà de dir obligatòriament en breu sobre el lladrocini del Gürtel.

Zaplana entenia la comunicació de crisi a l’estil del clàssic ibèric ‘échale huevos’ i compareixia sempre davant els mitjans de comunicació i acceptava totes les preguntes, res de les declaracions tancades tan habituals en situacions compromeses. Amb rostre de ciment armat i un cinisme un punt contingut, responia amb una i una altra evasiva. I així, per esgotament, aconseguia que sense silencis de dies com el que ara protagonitza Rajoy no hi hagués més espai per a l’especulació.

Mítica, per exemple, va ser la roda de premsa en què el llavors delegat de Levante a Madrid, Juan Antonio Blay, va intentar que Zaplana expliqués el perquè del xiclets Trident i capricis similars que havia passat factura a costa de l’erari públic. Al de Cartagena només li va faltar treure’n un de l’americana i començar-lo a mastegar per rematar la vacil·lada que estava perpetrant amb les seves respostes.

Fa uns dies, el líder d’Unió Democràtica de Catalunya deia que el cas Gürtel no penalitzarà el PP perquè la gent vota per altres consideracions. Deu parlar amb coneixement de causa. O potser és una qüestió de l’elector de dretes, com afirmava Puigcercós, un votant a qui ja li està bé tenir uns dirigents que mitjançant trames corruptes escenifiquen el seu poder amb jets privats, passejades en iot amb els magnats de la fórmula 1 o xalets a Baquèira pagats en cash i dos xecs. És el punt aspiracional de part de classe mitjana espanyola, la del quieroynopuedo que vota en massa al PP. Espanya no està tan lluny de la Itàlia de Berlusconi.

El que caldria veure és si la diferència entre esquerra i dreta existeix en aquest camp. És a dir, acceptarien els votants del PSOE un portaveu amb el posat caradura de Zaplana quan li preguntessin per malbaratament de fons públics? Podria un president autonòmic dels socialistes dir, com Esperanza Aguirre, que el que els indicis i la documentació aportada per la policia no té valor perquè la controla el gobierno?

A Catalunya, a jutjar per les enquestes, l’electorat de CiU no ha penalitzat gens la presumpta implicació d’exalts càrrecs de Pujol en l’operació Pretòria. Convergència també va comunicar a l’ofensiva des d’un primer moment i les imatges denigrants dels acusats entrant a l’Audiència Nacional emmanillats van convertir els presumptes lladres en víctimes a ulls de bona part de l’opinió pública.

La difusa línia entre dreta i esquerra existeix a l’hora que els electors penalitzin els seus partits si han estat corruptes? Espanya ha tingut i té Naseiro, Filesa i Gürtel. Però Catalunya ha tingut i té Casinos, Treball, Turisme i Pretòria. És diferent Catalunya d’Espanya i Itàlia? És només una qüestió de l’electorat de dretes? Comuniquen igual davant els casos de corrupció els partits conservadors i els progressistes?

Compartir

La primera quinzena de març ha esdevingut un nou pack de despropòsits comunicatius del Govern d’Entesa Nacional pel Progrés. Per cert, una denominació -aquesta de Govern d’Entesa- oblidada fins i tot pels mateixos integrants de l’Executiu que han deixat consolidar ‘tripartit’, una fórmula que s’ha carregat de negativitat per la feina constant i de legítim desgast cap aquest nom per part de l’oposició. Quan es parla en genèric d’errors de comunicació se sol fer des del bàndol que en diríem dels polítics com una excusa per assumir una certa autocrítica però que sembli que no va del tot amb ells. En realitat, sovint tenen molta més responsabilitat en les errades, frivolitats i improvisacions els mateixos dirigents que no pas els seus assessors en matèria comunicativa.

SAURA, NEVA SOBRE MULLAT. Durant la crisi de la nevada, a Joan Saura difícilment se li podria haver retret una mala gestió de la crisi: tots els efectius des de Protecció civil fins als Mossos van treballar a fons i amb els paràmetres del Neucat, un pla d’actuació aprovat per consens en temps del conseller Pomés de Convergència. Però el que podria haver quedat com una nevada extraordinària i les crítiques habituals del ciutadà emprenyat va adquirir una gran dimensió bàsicament per dos motius:

No haver donat la cara des d’un primer moment. En qualsevol manual de comunicació de crisi és primer manament sortir a explicar a la ciutadania el que es pugui explicar. Què costava una declaració institucional del conseller de l’Interior aquella tarda-vespre solidaritzant-se amb els afectats i certificant que s’està treballant en el tema? Deixar en mans de Joan Boada les explicacions i no responsabilitzar-se’n directament el Conseller davant d’una situació excepcional va ser el principal desencert que se li pot retreure a Joan Saura. A més, en moments d’emprenyament col·lectiu sempre ha de primar la humilitat i l’autocrítica per davant de la prepotència, just al contrari del que acostuma a fer el polític garrotxí Boada. Per cert que dies després el mateix Boada va protagonitzar un altre moment gens recomanable en la praxi comunicativa com és que un membre de Govern se serveixi d’unes suposades declaracions d’uns operaris ‘vinguts de fora’ -en paraules textuals- per afirmar que la xarxa elèctrica de Girona té pitjors materials que la de Madrid. Les fonts oficials d’un número dos de la conselleria que gestiona la seguretat a Catalunya han de ser uns suposats operaris que venen a reparar unes torres? Si aquesta afirmació era certa, calien dades tangibles per denunciar-ho i no comentaris més propis de barra de bar.

MONTILLA I TERRIBAS. Durant les 48 hores posteriors a la nevada, el President Montilla es despatxa a la primera de canvi afirmant que amb la línia de Molt Alta Tensió (MAT) s’hauria evitat el desastre de l’apagada de les comarques de Girona. Emprenya alcaldes, part dels seus votants gironins i compromet els seus socis de govern. Posteriorment rectifica el tret i apunta cap a les elèctriques. La sortida inicial era per guanyar credibilitat com a gestor d’ordre davant de qui? De la patronal de les elèctriques?

Pocs dies després del caos, Montilla decidexi fer allò que feia Jordi Pujol quan ensumava malestar ciutadà: anar a TV3 en horari de màxima audiència a donar la cara i parlar a la ciutadania. També és de justícia afirmar que amb la diferència que Pujol acostumava a tenir un entrevistador que no feia tan bé la seva feina com Mònica Terribas, una tasca tan complexa i senzilla que consisteix en preguntar per obtenir respostes. La millor prova que Montilla no va planificar bé una entrevista tan transcendent és que l’endemà no va quedar cap titular sobre el contingut de les explicacions del President sinó que el debat va girar entorn de la duresa o no de les preguntes de la directora de TVC. Com em recordava un bon amic exiliat al Regne Unit, el pas de Terribas per Escòcia va deixar-li bona empremta de l’estil BBC i de grans entrevistadors com Jeremy Paxman que es caracteritza per fer entrevistes sense contemplacions amb el poder.

Que Montilla vagi a TV3 en prime time per tercera vegada en aquesta legislatura -ni una vegada per any- i el resultat sigui decebedor pot donar pistes sobre algun dels drames majors que ha tingut aquest govern: confondre gestió amb lideratge.

SPANAIR PREFEREIX MADRID. Un altre bon amic em comenta un error inexplicable de comunicació que no per menor deixa de ser significatiu. Spanair convoca el concurs ‘el mejor viaje de tu vida’ que consisteix en que els admiradors de l’aerolínia de Ferran Soriano a Facebook enviïn al mur de la companyia una fotografia d’un viatge i una breu explicació del perquè ha estat el millor que han fet.

Resulta que quan s’ha fet públic el premi, la indignació d’alguns participants ha estat majúscula: una entrada per anar a veure la darrera obra d’Elvira Lindo al teatre Lara de Madrid. Ni el bitllet d’avió, únicament el tiquet per l’espectacle que es fa només a Madrid. Incomprensible. Tan difícil d’entendre com la decisió de la companyia d’adjudicar tota la seva publicitat i comunicació a una agència amb seu a Madrid i que a Barcelona només hi té una sucursal subsidiària. Vaja, que a una aerolínia que vol ser ‘la de Barcelona’ i que pretén ser ‘la del Barça‘ a partir del 13 de juny li pensen el posicionament i les seves accions comuniació estratègica principalment des de Madrid. Això té un preu. Un dels primers exemples, el premi de teatre de ‘el viaje de tu vida’. N’hi haurà més?

Compartir

Si entre els set dies de la setmana n’hi ha algun en què la ciutadania atén amb especial predisposició els informatius de televisió aquests són dissabte i diumenge. El repòs i la tranquil·litat que els dies laborables no permeten fan que les informacions s’escoltin i es mirin amb major deteniment i, sobretot, es comentin.

La importància de la xarxa com a canal de distribució de missatges amb contingut polític ha augmentat en justa proporció a l’increment espectacular d’internautes. Les xifres parlen per elles mateixes amb l’accés a xarxes socials o l’ús dels smartphones entre els més joves per accedir-hi.

Internet és present i sobretot futur però el canal de comunicació de masses encara hegemònic és la televisió. Aquí hi és tothom.

És per això que la planificació de les accions comunicatives de cap de setmana cobren especial rellevància en període preelectoral. Una notícia un diumenge a migdia en l’informatiu televisat serà vista abans o durant el dinar per un bon nombre d’integrants de la unitat familiar. L’efecte multiplicador apareix quan això es produeix en un dinar de família o entre amics. Valoracions sobre la imatge física del candidat o el comentari de l’enterao en la matèria que hi ha assegut a cadascuna d’aquestes sobretaules dominicals, pot condicionar la visió de la resta dels comensals i incidir de manera rellevant en la seva configuració de la intenció de vot.

Poc després d’iniciar-se la primera legislatura de Zapatero, el PSOE va institucionalitzar els mítings de cap de setmana amb senyal realitzat. És a dir que els planos escollits que se subministrarien a les televisions perquè aquestes els emetessin estaven seleccionats pels responsables de comunicació del partit. Vaja, que Zapatero no sortiria fent una ganyota ni es veurien cadires buides. Aquesta idea de plató-míting de cap de setmana va ser implantada amb èxit de la mà de l’exdirector de comunicació dels socialistes espanyols, Carlos Hernández, un professional procedent del món de la televisió plenament conscient del poder de la imatge.

Salvant les distàncies, l’esquerra abertzale -en els seus bons temps- també acostumava a organitzar tot tipus d’actes massius o llençar missatges impactants en cap de setmana, conscients que com que el volum de notícies baixa respecte els feiners ells eren encara més notícia.

Precisament aquesta és una de les claus del cap de setmana: el descens de l’activitat informativa. Ergo, qui sigui notícia tindrà més espai, més visibilitat. Unió Democràtica i Duran Lleida eren, també als seus bons temps, experts en aprofitar els períodes de vacances, ponts o caps de setmana per fer pronunciaments que aconseguien un efecte eco considerable i que, sovint, obligaven la resta de partits a posicionar-se sobre allò que havien dit. Amb menys esforç lideraven més i millor l’agenda política.

Si ho escrivia Sun Tzu quatre segles abans de Crist i segueix vigent és que funciona: la planificació d’aquestes accions comunicatives seran la seva garantia d’èxit. En cas d’un mal pentinat, una mala jaqueta o una mala cara per rebre el sol de cara, restarà i no sumarà. I si el contingut del pessebre dominical no té interès, els informatius és possible que no atorguin més que uns segons al candidat replicant a una altra proposta d’un altre contrincant.

Caldrà veure qui és capaç de ser el millor a casa nostra: Les inauguracions de Montilla? Les trobades territorials i els mítings multitudinaris de Mas? Els aplecs sectorials i populars de Puigcercós? Les llotges presidencials dels estadis de Joan Laporta o les accions simpàtiques de Joan Herrera? S’admeten apostes!

Compartir

Que Convergència i Unió i el seu líder Artur Mas se la juguen aquest 2010 és una veritat com una casa de pagès. Que Convergència i Unió segueix amb un estat major molt similar al de 2003, també. Artur Mas, Duran i Lleida, Felip Puig, Pelegrí i l’expresident Pujol acostumen a ser les cares més visibles de la federació per al gran públic. Amb l’excepció d’Oriol Pujol Ferrussola, la resta ja eren a primera línia fa set anys.

La bandera del canvi que CiU vol agafar onze anys després que ho fes Pasqual Maragall en sentit contrari ha de portar associada una renovació efectiva del projecte. I el projecte el fan les persones.

És la coherència la que legitima, com explicàvem en aquest apunt. És per això que és un encert l’elecció de nous candidats per la que ha apostat Artur Mas per encapçalar les tres demarcacions que no són Barcelona. Si canvi és renovació, Albert Batalla, Santi Vila i Josep Poblet poden projectar taula rasa a ulls de la ciutadania. Sobretot els dos primers que destaquen per la seva joventut. I tots tres per un currículum solvent avalat per allò més proper -més creïble- com és l’alcaldia del seu municipi.

Hi ha qui m’assegurava que és un suïcidi per CiU designar un candidat a Lleida procedent del Pirineu quan el gruix de l’electorat és del Segrià i les comarques del Pla. Podria arribar a existir aquesta possible penalització en cas d’uns comicis estàndard. Però en una cita electoral en què la votació serà marcadament en clau nacional amb la pretesa bipolarització ‘o Mas o Montilla’, aquest hipotètic fenomen de rebuig al candidat de la muntanya quedarà reduït a la mínima expressió.

CiU continua amb efectives fotos de cap de setmana, un espai de rendibilització mediàtica excepcional sobretot en televisió. Qui no té un dinar familiar més o menys reduït en diumenge i posa la televisió abans o durant l’àpat?

Però si la federació nacionalista ha encarat amb força aquest procés de liderar el canvi a Catalunya, també cal assenyalar que comença a donar senyals d’incoherència amb cert discurs potenciat en els darrers anys: la pujada de volum sobiranista. Aquest cap de setmana ho explicava en aquest article a El Singular. En ell s’exposa l’arrencada de cavall i parada de burro que tot apunta que comença a practicar Convergència en aquest flanc. Incoherència o rectificació?

Compartir

Frase destacada, clica per accedir a l’article complet: ‘El cèlebre ‘ara no toca’ de Pujol és ara, al 2010, ‘amics sobiranistes, s’ha acabat la broma’.

Article publicat a El Singular el 20/02/2010

Compartir

Com en totes les dites, la saviesa popular acostuma contenir bona part de raó. Que un és esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis n’és un exemple. Que li ho diguin sinó a l’actual President de la Generalitat, un home que ha fet dels silencis un dels trets més distintius de la seva personalitat. Això li va valdre el bateig afectuós per part dels seus ja fa uns anys amb el sobrenom de ‘el mudito’. Aquell mudito que va començar a agafar les regnes del PSC després del congrés de Sitges de 1994 ha aconseguit portar -amb caramboles o sense- el seu partit i a ell mateix fins al cim de la Generalitat de Catalunya. Poca broma.

En la precampanya del Barça hi ha una constant des de fa mesos: els reiterats intents dels continuistes perquè Sandro Rosell salti al terreny de joc i entri en el frec a frec del pim pam pum mediàtic de les declaracions, les rèpliques i el ‘i tu més’. Però Sandro ni s’immuta. Actua com si ja fos president, amb l’autoritat de qui no vol rebaixar-se a estomacar-se amb rivals que no estan a la seva altura. L’adopció d’aquest perfil presidencialista és molt utilitzat en el món de la política per als qui parteixen com a favorits o volen generar aquesta percepció. Totes les enquestes indiquen un claríssim avantatge de Rosell però continua havent-hi gairebé un terç dels socis indecisos, una xifra prou considerable com perquè pugui donar-se qualsevol resultat.

SANDRO NO CALLA, TEIXEIX XARXA. En contra del que pugui semblar pel seu silenci sostingut, durant aquests cinc anys des de la seva sortida del club Sandro Rosell i els seus no han estat quiets. Va començar publicant el ‘benvingut al món real’, una biografia plena de vivències en què deixa constància del seu caràcter emprenedor i capacitat de lideratge. En aquest temps, l’aspirant ha multiplicat la seva presència en actes sectorials amb penyes, veterans, etcètera. En aquest sentit ha constituït els denominats consells assessors, grups de barcelonistes i experts en àrees concretes com el jovent o les noves tecnologies, entre d’altres. Aquestes trobades de proximitat són molt agraïdes pels assistents i la majoria d’ells coincideixen a destacar que el candidat guanya en la proximitat amb el consegüent boca-orella que això genera.

LA NOVA MASSA SOCIAL. El club ha passat dels 100.000 als 170.000 socis en set anys. Si abans de la presidència de Laporta els majors de 55 anys constituïen la meitat dels abonats, avui en són una quarta part. Aquesta nova realitat de rejoveniment entre la massa social Rosell l’ha copsat i fa temps que s’ha posicionat, per exemple, com el precandidat més 2.0. Ha desplegat una permanent presència a les xarxes socials que l’ha portat a emprendre iniciatives innovadores com la primera entrevista via Twitter i se l’espera a la propera edició del Cava&Twitts.

OPINIÓ PUBLICADA. Però el gran públic encara s’informa a través dels mitjans convencionals en els quals Sandro també ha sembrat durant tot aquest temps per recollir complicitats. En molts casos, l’opinió publicada li ha fet campanya indirectament per censurar alguns excessos de Laporta en la seva esfera personal i dels negocis privats.

SOROLL. Precisament el soroll que pot generar Laporta com a aspirant a la presidència de la Generalitat pot ser un mal company de viatge pel delfí Alfons Godall. Els que coneixen Joan Laporta asseguren que no deixarà la presidència del club fins al darrer dia de mandat. Si això és així i aprofita la projecció de la presidència del Club per a les seves aspiracions polítiques, el soroll generat Laporta-Generalitat-Barça-Godall-eleccions pot jugar en contra del continuisme si el soci percep aquesta apropiació del que significa el Club per a d’altres finalitats.

ESPIRAL DEL SILENCI. Godall però comptarà amb els ressorts del poder que atorga la presidència del Futbol Club Barcelona. Informació, actes amb les penyes, possibles fitxatges estrella, organització del procés electoral… Tot i això, si l’opinió publicada és majoritàriament hostil al continuisme i els partidaris de Sandro s’expressen sense complexos pot generar-se un fet que actualment ja quasi es produeix a can Barça: l’espiral del silenci. Aquest fenomen consisteix en que quan un detractor del laportisme parla i els partidaris callen, l’opinió del primer és la que queda. La sensació de formar part de la majoria i que discrepar és ser un estrany és un dels efectes més buscats pels enginyers de qualsevol procés electoral. Saltant per un moment al terreny polític català, han estat una ajuda impagable per Convergència i Unió les declaracions d’Ernest Maragall que serveixen per consolidar en l’imaginari ciutadà que hi ha una majoria absoluta que pensen que això del denominat tripartit està en fase terminal. Si ho diu un dels integrants del propi Govern, com no ha de ser així es preguntarà qualsevol ciutada de bona fe.

DESPRÉS DEL SILENCI. Una vegada trenqui el silenci, Rosell haurà de demostrar que té un projecte i defensar-lo amb convicció. En el terreny de la pugna dialèctica se li pressuposa un millor domini del medi que a Alfons Godall. Al delfí de Laporta els periodistes que han cobert informativament el Barça recorden la seva poca facilitat per intervenir a través dels mitjans de comunicació ja que asseguren que ha estat portaveu de la junta directiva i evitava sempre que podia el contacte amb els informadors. A més, Godall haurà de mostrar la convicció de què parlàvem perquè amb posicionaments com el de cedir el primer lloc de la seva llista a Ferran Soriano no dóna mostres d’estar segur d’haver passat al capdavant. A quin venedor de cotxes vostè li compraria un automòbil si li digués que és collonut però que ell no el conduiria?

Sense convicció no hi ha lideratge. I sense lideratge difícilment es pot arribar a presidir el Futbol Club Barcelona.

Compartir

Que Joan Laporta prometi el ‘sí vull’ per fer el salt oficial a l’arena política és qüestió de dies. Salvat el match ball de la renovació sense concreció de Josep Guardiola i amb la data electoral a can Barça agendada, la cosa ha de ser imminent. Detallets que ho evidencien és que Segarra i Terés -els andorrans d’Obama- ja treballen a ple rendiment i es compren dominis com Laporta2010.cat per part de la mateixa consultora que li porta el web del bufet d’advocats que gestiona conjuntament amb Xavier Arbós.

Laporta deia fa una setmana a l’Avui que opta a tot: ‘estic capacitat per governar Catalunya, m’ho he demostrat aquests anys al Barça’. Lògic, per fer un projecte atractiu no es pot dir que se surt a empatar el partit tot i que l’encara president del Barça sap perfectament que el seu paper serà un altre si aconsegueix trepitjar la catifa vermella de palau del Parlament de la Ciutadella. A més, Laporta pica alt i presumeix de gestió al Futbol Club Barcelona perquè té un component de candidat atractiu pel votant amb perfil aspiracional. I és que a ulls de molts ciutadans Joan Laporta és un triomfador.

La pregunta que tothom es fa és quin discurs tindrà Joan Laporta en aspectes com el magatzem de residus nuclears; l’acollida de la immigració, el quart cinturó o l’educació pública. Responent que amb la independència aniríem millor, a priori no li servirà per donar contesta a tot.

Més enllà del sempre present eix dreta esquerra, Laporta pot fer forat en un discurs que el difunt Pere Esteve va argumentar per la seva marxa de Convergència Democràtica: la no subordinació a Madrid.

És a dir, 1 ASPIRO A TOT, estic preparat i disposat per ser president de la Generalitat. 2 EN CAS QUE l’ARITMÈTICA parlamentària no ens permeti assolir la presidència, els escons que ens doni la ciutadania de Catalunya només serviran per investir un president no sucursalista, que no depengui per res de Madrid. 3 AQUEST PRESIDENT no sucursalista haurà de liderar un govern d’unitat nacionalista.

En altres paraules, Laporta pot erigir-se en un antídot davant un tercer tripartit (opció 2, no subordinació). I, tercera opció, com a garant que si Artur Mas vol els seus escons ja pot oblidar-se del suport directe o indirecte del Partit Popular d’Alícia Sànchez-Camacho. I la quarta derivada d’aquestes dues hipòtesi prèvies és que, si d’ell depèn i ho pot condicionar, farà d’àrbitre i alcavot d’un govern de CiU amb Esquerra.

Sigui com sigui i més enllà d’aquest exercici de ficció, en els propers mesos caldrà veure com articula discursivament Joan Laporta la seva intenció que l’electorat nacionalista/sobiranista desmotivat o desorientat li faci confiança. I, sobretot, si aquests nous objectes polítics no identificats tenen prou atractiu entre l’electorat català per alterar el sistema tradicional de partits.

Compartir

Frase destacada, clica per accedir a l’article complet: ‘Pretendre edificar un moviment sobre la base del ressentiment és un negoci amb poc futur‘.

Publicat a El Singular el 06/02/2010

Compartir

Artur Mas va tornar al Palau de la Vall d’Hebron vuit anys després per a que l’entronitzessin de nou com a candidat de Convergència i Unió. Aquest cop ni Jordi Pujol ni menys encara Josep Antoni Duran i Lleida van eclipsar-lo com llavors.

I aquesta vegada l’aspirant convergent ha aconseguit clavar el mateix missatge en tots els informatius: ‘El proper govern serà el de la millor gent, de la més preparada i la més entusiasta, la més sòlida, que tingui coses a aportar. Si son de CiU millor, però si n’hi ha algun de fora més preparat l’aniré a buscar‘. Tot un senyal buscat per transmetre obertura enfront al tan denostat hermetisme endogàmic dels partits.

L’aposta de Mas no és novetat. Consellers com Andreu Mas-Colell dels governs de Convergència i Unió de Pujol s’inscrivien en aquest perfil. O l’actual titular de Cultura pels republicans, Joan Manuel Tresserras i el seu predecessor Carles Solà. O al seu dia Josep Piqué i Anna Birulés pel Partit Popular.

En certa manera Mas emula Sarkozy a les presidencials de 2007, aplicant la triangulació de Morris, gurú de Bill Clinton: fes propostes que l’electorat rival pugui compartir amb l’objectiu de pescar-ne algun (de votant) però sobretot per desmobilitzar-los perquè creuran que si tu ja proposes allò assumible per ells és que no deus ser pas tan dolent ni que siguis el rival dels que tu tradicionalment votes. Lideres l’agenda, busques la centralitat i el rival per aquí no et pot criticar perquè està molt a prop d’allò que proposes.

Sarko va fitxar el 2007 intel·lectuals de l’esquerra francesa com Bernard Henri-Levy i miterrandistes com Andre Gluksmann o Jacques Attali. I va repartir carteres ministerials a individus amb passat esquerranós.

La història mai no truca dues vegades amb el mateix toc-toc. Però el que està clar és que l’equip de Mas està important el millor en comunicació política que ha vist voltant pel món, el Cativistes d’Obama i l’obertura de Sarko.

Per cert que el sempre ràpid de reflexos José Zaragoza furga avui en una entrevista a El Periódico en aquest intent d’Artur Mas de voler abraçar-ho tot, des dels sobiranistes fins als que poden estar propers als postulats del Partit Popular.

Compartir

El MyBarackobama.com d’Artur Mas compleix la seva primera setmana de vida i ja compta amb la xifra genys menyspreable de més de 1000 usuaris inscrits. Com es comentava en aquest darrer apunt, serà la coherència del conjunt d’accions comunicatives la que legitimi l’aposta decidida de l’equip d’Artur Mas per guanyar la partida a la xarxa. Tot i això, la creació de la comunitat social pròpia de Convergència i Unió a internet planteja una sèrie d’interrogants:

FORTALESES En aquest negoci en què el vot es determina per una suma de percepcions, l’espai 2.0 creat per Cink per encàrrec de la federació col·loca la formació de Mas en l’avantguarda de la comunicació política a Catalunya. En altres paraules: CiU innova. CiU és una opció moderna i que està al dia.

Al mateix temps, manté cohesionat i puntualment informat el nucli dur d’apòstols que han de predicar les bondats que, al seu entendre, encarna l’opció de CiU i d’Artur Mas.

DEBILITATS És precisament aquesta preeminència de militants de la primera corona o nucli dur el que pot convertir Cativistes en un petit gueto convergent a Internet. Amb bon criteri els creadors de Cativistes l’han definit com ‘la xarxa social dels catalanistes’ i no ‘la xarxa social de Convergència i Unió’. Dependrà de l’habilitat dels moderadors/gestors altrament dits community managers de l’invent que els debats i campanyes que s’hi plantegin siguin prou oberts. Això permetrà que no només el nucli dur de la militància s’hi pugui sentir còmode sinó que qualsevol catalanista que pugui simpatitzar amb l’ideari dels de Mas i Duran no s’hi senti estrany.

Però el gran dubte que planteja Cativistes és si no hauria estat més efectiu realitzar tota aquesta inversió en una xarxa social ja existent com Facebook, l’hegemònica en aquests moments i que que compta amb centenars de milers de potencials votants de la federació nacionalista.

Per exemplificar-ho: imaginem Artur Mas al mig del terreny de joc d’un Camp Nou ple amb 98.772 espectadors que siguin una representació proporcional del país en intenció de vot. Micro en mà, explica el seu projecte polític per Catalunya. Probablement un terç de l’estadi el xiularà, l’altre restarà indiferent i el tercer terç l’aplaudirà.

Si per poder focalitzar només cap als convençuts l’aspirant convergent agafa el micro i no mitineja sinó que convida als espectadors que vulguin escoltar-lo a aixecar-se dels seus seients i seguir-lo fins al Miniestadi, què passarà? Quants del terç fidel que l’aplaudia creuaran el pont d’Aristides Maillol i se n’aniran cap al Mini? Quants dels indiferents que podrien arribar a escoltar Artur Mas al Camp Nou s’aixecaran de la butaca i seguiran la crida del líder de CiU fins a 300 metres més enllà de l’estadi del primer equip?

Evidentment Facebook seria el Camp Nou i Cativistes el Miniestadi.

Del no abandonament de Facebook i les xarxes socials massives i de la capacitat de tenir el miniestadi ple no només dels sempre fidels sinó dels simpatitzants dependrà l’èxit de l’aposta per una xarxa social pròpia. I és que la Lliga i la Champions a Internet encara es decideixen al Camp Nou.

Compartir