Ja ha passat una setmana de la jornada històrica del 13-D i resten dos mesos per a la propera onada de consultes del 28 de febrer. Conclusions sobre la representativitat dels resultats se n’han fet desenes i amb lectures ben diferents. També ha emergit el debat sobre l’efectivitat organitzativa però no s’ha arribat al detall. Sense cap afany de contraposar models organitzatius, voldria destacar les que considero que han estat les claus de l’èxit a la comarca d’Osona. Aquest territori de la Catalunya central comptava amb un escamot organitzatiu propi, la plataforma Osona Decideix, a qui he tingut el plaer de donar un cop de mà aquests darrers mesos.

S’ha dit que Osona era una comarca amb el terreny abonat per a fer uns bons resultats perquè és de les que tenen una major consciència nacional catalana. Aquesta és una veritat a mitges que, a jutjar pels resultats, pot haver tingut una incidència relativa. Dic això perquè d’altres comarques amb el que periodísticament i tòpicament se’n diria ‘una forta tradició de vot nacionalista’ com el Pla de l’Estany o el Solsonès han quedat lluny dels índexs de participació d’Osona. A més d’aquesta dada, Osona compta amb un nombre molt més elevat que d’altres comarques de nous catalans -de nova immigració- que era el primer cop que participaven en una consulta d’aquest tipus i, per motius diversos i que mereixerien una anàlisi a banda, no s’hi ha implicat massivament.

Amb l’observació d’aquests mesos previs al 13-D, estic convençut que l’èxit d’Osona respon a quatre factors principals:

1. L’equip humà. Quan Alfons López Tena i l’equip inicial de coordinació de les consultes va decidir centrar-se a treballar en una comarca representativa del país (més de 100.000 ciutadans amb dret a vot) degut a que no hi havia entesa a nivell nacional, l’elecció d’Osona va ser en primera instància perquè es coneixia l’existència d’una societat civil organitzada amb forta implantació. Per ser més explícits, Òmnium Cultural compta amb un alt reconeixement i legitimitat entre tots els partits i organitzacions catalanistes de la comarca, des dels més moderats fins als del morro fort.

En aquest sentit, Alfons López Tena va buscar des d’un primer moment confeccionar un equip ampli d’activistes qualificats i de solvència contrastada procedents de la societat civil i l’entorn dels partits que eren immillorables coneixedors de la realitat que trepitjaven.

En coherència, el mateix López Tena va decidir instal·lar-se a viure a la ciutat de Vic mentre durés el procés per empapar-se de la realitat social que la plataforma havia d’aconseguir fer sortir de casa pel 13-D. En un sentit idèntic es va determinar que hi hauria decisions col·legiades però que era imprescindible la figura d’un director executiu, un director d’orquestra amb ple poder per prendre decisions en el dia a dia. L’assemblearisme mal entès on mana qui més crida no podia regir un procés d’una enorme dificultat, que s’havia de desenvolupar en temps rècord, recursos materials escassos i amb efectius humans voluntaris.

2. Conèixer el territori. Enllaçant amb l’anterior, es va elaborar un llistat d’agents socials, polítics i econòmics que s’havien de visitar durant les primeres setmanes per exposar-los el plantejament del procés electoral que volia portar-se a terme. Des dels sindicats fins al bisbe. Que no se n’assabentessin per la premsa de tot plegat. D’aquesta manera es buscava la complicitat amb qui podia ser viable i s’intentava desactivar la reticència amb qui podria ser-ne refractari. Així mateix, es va donar prioritat absoluta als mitjans de comunicació comarcals degut al fort arrelament amb què compten.

3. Cos electoral neutral. El 13-D no havia de ser la festa dels indepes sinó la festa de la democràcia. Es van centrar tots els esforços argumentals a plantejar el referèndum com un debat estrictament democràtic en què únicament es demanava l’opinió a la ciutadania. En cap cas havia de visualitzar-se com una campanya a favor de la independència perquè el 13-D no era una confrontació entre espanyolistes i sobiranistes sinó entre els qui estaven per la democràcia i els que no.

L’organització va voler en tot moment exercir de cos electoral, d’estat. En aquest sentit, l’experiència vital i laboral d’Alfons López Tena a les entranyes d’un estat -l’espanyol- va ser clau. Es va ser inflexible per aconseguir una organització rigorosa i amb uns protocols de funcionament establerts estrictes i explicats amb antelació.

4. La no identificació amb cap partit. Si el 13-D no havia de ser la festa dels indepes per fer possible una concurrència ciutadana massiva a les urnes, el referèndum no havia de vincular-se a cap formació política concreta per evitar recels entre la ciutadania en sentir-se objecte d’aprofitament partidista. És per això que van ser desenes els militants de partits que van remar en una mateixa direcció i el sentit de responsabilitat de les formacions polítiques va ser exemplar en la majoria de poblacions en no voler atribuir-se l’èxit de la iniciativa ni acaparar-ne l’organització.

Compartir