Artur Mas va tornar al Palau de la Vall d’Hebron vuit anys després per a que l’entronitzessin de nou com a candidat de Convergència i Unió. Aquest cop ni Jordi Pujol ni menys encara Josep Antoni Duran i Lleida van eclipsar-lo com llavors.

I aquesta vegada l’aspirant convergent ha aconseguit clavar el mateix missatge en tots els informatius: ‘El proper govern serà el de la millor gent, de la més preparada i la més entusiasta, la més sòlida, que tingui coses a aportar. Si son de CiU millor, però si n’hi ha algun de fora més preparat l’aniré a buscar‘. Tot un senyal buscat per transmetre obertura enfront al tan denostat hermetisme endogàmic dels partits.

L’aposta de Mas no és novetat. Consellers com Andreu Mas-Colell dels governs de Convergència i Unió de Pujol s’inscrivien en aquest perfil. O l’actual titular de Cultura pels republicans, Joan Manuel Tresserras i el seu predecessor Carles Solà. O al seu dia Josep Piqué i Anna Birulés pel Partit Popular.

En certa manera Mas emula Sarkozy a les presidencials de 2007, aplicant la triangulació de Morris, gurú de Bill Clinton: fes propostes que l’electorat rival pugui compartir amb l’objectiu de pescar-ne algun (de votant) però sobretot per desmobilitzar-los perquè creuran que si tu ja proposes allò assumible per ells és que no deus ser pas tan dolent ni que siguis el rival dels que tu tradicionalment votes. Lideres l’agenda, busques la centralitat i el rival per aquí no et pot criticar perquè està molt a prop d’allò que proposes.

Sarko va fitxar el 2007 intel·lectuals de l’esquerra francesa com Bernard Henri-Levy i miterrandistes com Andre Gluksmann o Jacques Attali. I va repartir carteres ministerials a individus amb passat esquerranós.

La història mai no truca dues vegades amb el mateix toc-toc. Però el que està clar és que l’equip de Mas està important el millor en comunicació política que ha vist voltant pel món, el Cativistes d’Obama i l’obertura de Sarko.

Per cert que el sempre ràpid de reflexos José Zaragoza furga avui en una entrevista a El Periódico en aquest intent d’Artur Mas de voler abraçar-ho tot, des dels sobiranistes fins als que poden estar propers als postulats del Partit Popular.

Compartir