Si entre els set dies de la setmana n’hi ha algun en què la ciutadania atén amb especial predisposició els informatius de televisió aquests són dissabte i diumenge. El repòs i la tranquil·litat que els dies laborables no permeten fan que les informacions s’escoltin i es mirin amb major deteniment i, sobretot, es comentin.

La importància de la xarxa com a canal de distribució de missatges amb contingut polític ha augmentat en justa proporció a l’increment espectacular d’internautes. Les xifres parlen per elles mateixes amb l’accés a xarxes socials o l’ús dels smartphones entre els més joves per accedir-hi.

Internet és present i sobretot futur però el canal de comunicació de masses encara hegemònic és la televisió. Aquí hi és tothom.

És per això que la planificació de les accions comunicatives de cap de setmana cobren especial rellevància en període preelectoral. Una notícia un diumenge a migdia en l’informatiu televisat serà vista abans o durant el dinar per un bon nombre d’integrants de la unitat familiar. L’efecte multiplicador apareix quan això es produeix en un dinar de família o entre amics. Valoracions sobre la imatge física del candidat o el comentari de l’enterao en la matèria que hi ha assegut a cadascuna d’aquestes sobretaules dominicals, pot condicionar la visió de la resta dels comensals i incidir de manera rellevant en la seva configuració de la intenció de vot.

Poc després d’iniciar-se la primera legislatura de Zapatero, el PSOE va institucionalitzar els mítings de cap de setmana amb senyal realitzat. És a dir que els planos escollits que se subministrarien a les televisions perquè aquestes els emetessin estaven seleccionats pels responsables de comunicació del partit. Vaja, que Zapatero no sortiria fent una ganyota ni es veurien cadires buides. Aquesta idea de plató-míting de cap de setmana va ser implantada amb èxit de la mà de l’exdirector de comunicació dels socialistes espanyols, Carlos Hernández, un professional procedent del món de la televisió plenament conscient del poder de la imatge.

Salvant les distàncies, l’esquerra abertzale -en els seus bons temps- també acostumava a organitzar tot tipus d’actes massius o llençar missatges impactants en cap de setmana, conscients que com que el volum de notícies baixa respecte els feiners ells eren encara més notícia.

Precisament aquesta és una de les claus del cap de setmana: el descens de l’activitat informativa. Ergo, qui sigui notícia tindrà més espai, més visibilitat. Unió Democràtica i Duran Lleida eren, també als seus bons temps, experts en aprofitar els períodes de vacances, ponts o caps de setmana per fer pronunciaments que aconseguien un efecte eco considerable i que, sovint, obligaven la resta de partits a posicionar-se sobre allò que havien dit. Amb menys esforç lideraven més i millor l’agenda política.

Si ho escrivia Sun Tzu quatre segles abans de Crist i segueix vigent és que funciona: la planificació d’aquestes accions comunicatives seran la seva garantia d’èxit. En cas d’un mal pentinat, una mala jaqueta o una mala cara per rebre el sol de cara, restarà i no sumarà. I si el contingut del pessebre dominical no té interès, els informatius és possible que no atorguin més que uns segons al candidat replicant a una altra proposta d’un altre contrincant.

Caldrà veure qui és capaç de ser el millor a casa nostra: Les inauguracions de Montilla? Les trobades territorials i els mítings multitudinaris de Mas? Els aplecs sectorials i populars de Puigcercós? Les llotges presidencials dels estadis de Joan Laporta o les accions simpàtiques de Joan Herrera? S’admeten apostes!

Compartir